És l’única resta que ens queda del desaparegut Palau del duc de Medinaceli. Està situat en l’encreuament dels carrers Sant Roc-Abadia i Sant Cristòfol i forma part de la plaça de l’Església.
La inexistència de dades sobre este palau i sobre la torre ens priva de saber la data de la seua construcció, només disposem de dates paral·leles que ens poden donar un poc de llum: en 1520, possiblement, ja estava construït el palau, perquè el virrei de València, El senyor Diego Hurtado de Mendoza, forçat pels esdeveniments de la revolta de la germania pernoctava en casa del sr. Baltasar Vives, senyor del Verger, la qual cosa suposa l’existència d’una casa amb unes mínimes defenses; en 1580 el marqués de Dénia comprava, o millor expropiava, en vista del plec desenvolupat entre 1563 i 1580, al sr. Joan Girona Vives el poble d’El Verger, annexionant-lo a Dénia.
Mancant perquè, de dates sobre la torre, caldrà datar-la a partir de les seues característiques arquitectòniques : la inexistència de finestrals apuntats o geminats i d’espitlleres; l’existència de quatre matacans, un per fatxada, elements de defensa vertical, bé que propis de construccions defensives dels segles XIII-XIV, però que la seua construcció en torres perdura fins a principis del segle XVIII i l’existència de dues troneres, el que suposa un ús de la pólvora, ens permet aventurar la seua construcció cap a mitjan del S. XVI, este tipus de construcció comença a finals del S. XV i perdura fins a principis del S. XVII.
La torre presenta una planta quadrangular, amb la base escarpada, que només es conserva en la fatxada del carrer Abadia. En l’interior presenta cinc sales de 4 x 4 m2 aproximadament, encara que originàriament només es disposava de quatre. Este interior està totalment remodelat, amb un canvi en els forjats, fet que és evident en la quarta planta on subsistixen els senyals originals del forjat i desaparició de la sala voltada de la 1a planta de la qual només queden les arrancades de la volta, definint-se en el seu espai dues noves sales de menor altura. La planta baixa, amb funcions de magatzem, hauria d’estar voltada, tipologia molt freqüent en les torres.
En l’actualitat s’accedix a l’interior pel carrer Sant Cristòfol i per l’edifici continu, tot en la planta baixa, l’accés original que encara perdura, si bé tapat i emmascarat, està configurat per un arc de mig punt a l’exterior i amb volta rebaixada en l’interior, a què s’accediria per mitjà d’un xicotet pont llevadís o per una escala de fusta fàcilment desmuntable.
La torre no té obertures fins a la planta tercera, on apareixen dos troneres en les fatxades nord i oest, emmarcades a l’exterior amb carreus de tosca; en la quarta planta hi ha quatre matacans, construïts en carreus de tosca i dues finestres amb pedrissos laterals, també en les fatxades nord i oest, les úniques que donaven a l’exterior del Palau.
L’edifici està construït amb maçoneria calcària assentada amb morter de calç, amb elements estructurals més importants o significatius, cantoneres, portal d’accés, troneres, matacans, finestres, i part de la fatxada oest de cadiratge de tosca. La coberta, de principi de segle, és d’una teula àrab a quatre aigües, de construcció possiblement idèntica a l’original, no cal descartar que esta fora plana.
La concepció de la torre és exempta, amb defensa en l’última planta per les quatre cares, però és de suposar que per la fatxada est estava adossada al palau, com ens ho indica l’absència de carreus de tosca en la cantonera nord-est fins a la mitat, espai que no té obertures. Estos fets i l’accés per la primera planta fan de la torre últim reducte defensiu del Palau i al mateix temps element de defensa del conjunt.
La torre està en l’actualitat protegida pel “Decret del 22 d’abril de 1949, sobre Protecció de castells espanyols” ( B.O.E. 5 de maig de 1949), que protegix globalment tota l’arquitectura militar. A principis de l’actual dècada el Ministeri de Cultura va iniciar la incoació de l’expedient per a la declaració monumental, sense que en l’actualitat es tinga cap notícia, si bé qualsevol dia es pot materialitzar la seua aprovació.
No hi ha dubte que estem davant de l’edifici més representatiu del poble i amb més càrrega historicoartística.
